El passat 9 de maig va fer un any des que vaig començar a publicar les entrades de Les Penyes de l'Espanyol. Un any en què ha vist la llum la biografia de 127 penyes periquites de les més de 400 que tinc documentades. I és que gairebé 125 anys d'Espanyol és molt de temps per fer activisme blanc-i-blau.
Durant aquests mesos he après d'allò més. I ho dic de debò. He sabut de penyes que no sabia que havien existit, he conegut dades curioses sobre la vida de certes ambaixades... i tot això gràcies a la recerca. En un món, el penyístic, que és purament social i moltes vegades local, la informació sobre penyes no camina ni en excés ni lliurament (i, de fet, certs cops és només oral). En aquest temps he consultat hemeroteques, arxius i biblioteques virtuals, i el ventall de llibres en clau blanc-i-blava que tenim a l'abast, base sobre la qual he traballat. A més, en el fet d'haver pogut consultar l'arxiu documental de la Penya Blanc-i-Blava Central i de la FCPE també hi he tingut un pilar fonamental per a reconstruir la vida de les penyes de la segona meitat del segle XX, així com les més recents del segle XXI. Tot i això, encara em falten fons d'informació per consultar i indrets on sé que m'hi hauré de desplaçar si vull seguir aprofundint sobre el tema. I com sí que ho vull, més tard o més d'hora, espero poder tenir accés a tota informació relativa a penyes.
En tota aquesta aventura, per més que dugui el meu nom al capdavant, us podeu imaginar que no hi estic sol. Tots i cadascun dels textos que publico passen per altres ulls. Majoritàriament és en Santi Prat qui m'ajuda a fer-me veure si el text va pel bon camí, o si he comès una errada flagrant, com de vegades passa. Però això no acaba aquí, sinó que sempre que tinc un dubte sobre recerca, sobre com buscar o on anar a investigar quelcom, allà hi són en David González i en Javi Robles. A més, sempre que m'és possible, miro de posar-me en contacte amb algú proper a la penya en qüestió que pugui aportar-me algun fil d'on poder estirar més informació, dades, fotografies... Per això al final de cada text veieu un apartat d'agraïments; perquè a tots els he d'agraïr immensament que sempre estiguin disposats a ajudar-me, a posar el seu granet de sorra imprescindible per millorar el resultat final.
Arribats a aquest punt, i després d'haver rebut algun comentari al respecte, vull també donar una explicació. Si us hi fixeu, sempre que em refereixo a una penya blanc-i-blava (no espanyolista, ni perica, ni periquita...) ho faig precisament amb aquest adjectiu, blanc-i-blava, i no pas blanc i blava, blanc blava o blanc-blava, per més que algunes penyes facin servir aquestes darreres variants fins i tot en el seu escut oficial o estiguin registrades així. I això és per una raó gramatical. Tal com recull el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, l'únic adjectiu dels anteriors que defineix a una penya de l'Espanyol és blanc-i-blava. Els adjectius periquito i espanyolista es defineixen com a Relatiu o pertanyent al Reial Club Deportiu Espanyol de Barcelona, de la mateixa manera que blanc-i-blau. Quan una penya utilitza blanc i blau, no ho està fent en el sentit de pertinença a l'Espanyol, sinó simplement que utilitza el color blanc i el color blau. Per les variants blanc blava i blanc-blava, cal dir que no estan reconegudes, fa falta incloure la i entre guions per a formular d'adjectiu correctament.
Penso que aquest embolic de noms, i el fet que penyes hagin utilitzat unes variants o altres, té l'origen l'any 1979, quan la Penya Blanc-i-Blava Central, que llavors encara utilitzava el nom que tenia registrat de Peña Blanquiazul, el catalanitza i el patenta. El Presidente informa que en el B.O. [Boletín Oficial] del 1 de julio ppdo. apareció las patentes de P. Blanquiazul y Penya Blancblava. Aquesta forma gramaticalment errònia de denominar blanc-i-blava pot haver portat confusions i usos incorrectes. Per tant, per tota aquesta explicació, a Les Penyes de l'Espanyol utilitzem l'adjectiu blanc-i-blava.
Espero que Les Penyes de l'Espanyol estigui ajudant a fer veure la labor important que fan les penyes des de fa dècades i aporti claredat i ordre a un món penyístic, com l'espanyolista en general, que de vegades és caòtic. Però què seríem nosaltres sense el caòtic caos de l'espanyolisme?
Visca les penyes i visca l'Espanyol.
Publicar un comentario