La segona meitat de la dècada de 1970 va esdevenir tot ella un canvi. La societat deixava enrere un règim dictatorial per a passar a regir-se en una monarquia democràtica que es veia socialment com un alè d'aire fresc. Noves lleis, noves maneres de pensar, noves polítiques i maneres de fer que havien de fer progressar el poble.
El món penyístic no va ser aliè a tots aquests canvis. A finals de la dècada, el RCD Espanyol comptava amb una quarantena de penyes, la majoria de les quals estaven aixoplugades per la Peña Blanquiazul (fins a 30 en comptava la Central a finals de 1976, en la celebració del seu 25è aniversari). Algunes d'aquestes penyes anomenades blanc-i-blaves, considerades fins aleshores com a Delegacions per qüestions purament legals, van tenir conflictes diversos amb la seva penya matriu.
A l'acta de la reunió de la Peña Blanquiazul del 23 de març de 1979 se'ns descriu quin era l'ambient que es respirava en la Comisión Coordinadora de Peñas del RCD Español las Delegaciones, en su mayoría, una vez obtenida la autorización de la Central, se creen independientes y dicen no necesitarnos para nada, quejándose de falta de ayuda de la Central. Les penyes anomenades blanc-i-blaves eren Delegacions de la Peña Blanquiazul, i això feia que haguessin d'ajustar-se als estatuts de la seva penya mare. Pagaven una quota d'afiliació, informaven dels seus actes, moviments, tresoreria, i havien sempre de rebre l'autorització per tal de cenyir-se a la manera d'actuar de la Central.
La Peña Blanquiazul, que tenia la patent del seu nom des de 1955, en aquella mateixa reunió del 23 de març de 1979 proposa aconseguir també la patent del nom de Penya Blancblava, ante la posibilidad de que alguna Delegación se acogiera a esta denominación para desligarse. En la següent reunió, del 18 de juny de 1979, la Central ja ha inscrit en el Registre de Patents el nom de Peña Blanquiazul, en catalán y castellano, para impedir ser usado indebidamente por las Delegaciones sin nuestro permiso, tot i que el procés per aconseguir-ho i ser afectiu podia ser llarg.
Això ens fa veure que la Central era ferma en la seva inequívoca posición, i és aquí quan van esclatar els conflictes.
Les penyes de Lloret de Mar, Vic, Breda, Reus i Poblenou van protagonitzar un procés de reivindicació d'independència de les penyes, i la Peña Blanquiazul, que llavors ja començava a fer servir també el nom de Penya Blanc-i-Blava o Penya Blanc-i-Blava Central, defenia la seva postura i argumentava que si les Delegacions volien ser entitats independents havien de deixar d'utilitzar el nom de blanquiazul o blanc-i-blava.
La penya de Lloret de Mar va declarar-se deslligada de la Central al març de 1980; la de Vic, al setembre de 1980; i, al novembre, és la penya de Breda qui rep la baixa de la Central en vista de la reiterada actitud de indisciplina. El club, tot mitjançant Juan Segura Palomares, que exercia de Relacions Públiques, va intentar mediar en el conflicte: va reunir-se diversos cops amb totes les parts, va redactar un informe que havia de servir de sol·licitud per a l'ús del nom per part de les Delegacions, cosa que la Central no va acceptar; i fins i tot va proposar a les penyes dissidents que canviessin el seu nom per "Peña del Español", cosa que les delegacions tampoc no van acceptar. La Peña Blanquiazul, doncs, va obrir vies judicials contra aquestes penyes per tal que s'ajustessin a la legalitat; uns requeriments judicials que, afortunadament, no van haver de prosperar.
La junta directiva de la primera Federació de Penyes que tindria l'espanyolisme estava formada per Vicente Vizcarra (PBB Poblenou) com a president; Pedro Torras (PBB Vic) com a vicepresident 1r, Vicente Miralles (PBB Breda) com a vicepresident 2n, José Mas (PBB Reus) com a secretari, José María Fontrodona (PBB Lloret de Mar) com a tresorer, i Jaime Mas (PBB Sant Feliu de Llobregat) com a vocal.
El 27 de març de 1981 se celebra l'acte de presentació de la Federación Catalana de Peñas del RCD Español de Barcelona, anomenada popularment Peñaspañol, al saló Expo-Hotel de l'Hotel Torre Catalunya, a Barcelona. Hi assisteix el sr. Truñó en representació de l'Ajuntament de Barcelona, José María Martí Rigau a càrrec de la Generalitat de Catalunya, integrants de la Federació Catalana de Futbol i també el mateix president del RCD Espanyol, el sr. Méler, que en el seu parlament va encoratjar l'espanyolisme a treballar sempre unit.
Durant els mesos posteriors, a la nova entitat s'hi van afiliar també altres penyes com la Penya Espanyolista de Mataró, la Penya Blanc-i-Blava d'Igualada i la Penya Blanc-i-Blava de Vilafranca del Penedès. D'altres, com la Gran Penya Espanyolista Manigua, van fer pública la seva postura de no afiliar-se a Peñaspañol, però, a la vegada, apoyar a todos aquellos que de alguna forma u otra pudieran beneficiar al RCD Español.
El 14 de març de 1981, en reunió de la Central, se lee una comunicación de una tal Federación de Peñas del Español, con cuya constitución no se está conforme. La Central organitza una reunió de penyes el 27 de maig de 1981, en la qual 20 presidentes o Delegados se referían al repudio general a la manera como se había constituido la llamada Federación de Peñas.
L'11 de setembre de 1981, s'inaugura la primera i única penya dins el període de vida de la Federación Catalana de Peñas del RCD Español de Barcelona. Va ser la Penya Espanyolista de l'Hospitalet, que va viure una inauguració força sonada. Dins el programa d'actes es va celebrar un col·loqui que va generar molta controvèrsia a la premsa del moment; una polèmica que va afectar al president Méler per unes declaracions en què el president Vizcarra el tatxava de dictador.
Poc després d'un mes, 17 d'octubre de 1981, la Central informa sobre una reunión en el Campo del Español con las peñas disidentes. Los Presidentes de estas Peñas afirmaron desligarse de la Federación. En este caso reconocerán a la Central, aunque siguiendo con sus propios Estatutos.
Amb l'acord entre la Peña Blanquiazul i les penyes dissidents, la Federación Catalana de Peñas del RCD Español de Barcelona no aconsegueix tirar endavant, i acaba dissolent-se. El president de Peñaspañol, el sr. Vizcarra, fundaria la Penya Espanyolista Fortpienc encara no mig any després. Tot i que encara se'n seguirien fundant fins a 1984, les Delegacions de la Peña Blanquiazul deixarien llavors de considerar-se Delegacions com fins al moment, i anirien adquirint els seus propis estatuts, la seva pròpia independència legal i jurídica, que els faria esdevenir penyes de ple dret.
S'inicia llavors una etapa d'uns vuit anys de potenciació, reorganització i augment penyístic que acabaria donant lloc a la Coordinadora de Penyes del RCD Espanyol.
Dades de l'entitat
Data de fundació: 1980
Presidents: Vicente Vizcarra Pujol (1980-1981)
Número de Penyes afiliades: 10
____________
Bibliografia
Fons documental de la Federació Catalana de Penyes del RCD Espanyol de Barcelona.
Fons documental de la Penya Blanc-i-Blava Central.
Mundo Deportivo. 12 de març, 26 de març, 27 de març de 1981.
Quan la història de l'Espanyol passa per Breda, de Juan Segura Palomares. XXV Aniversari de la Penya Blanc-i-Blava de Breda i Comarca. 30 de novembre de 2002.
____________
Agraïments
Santi Prat Gual
____________
Col·labora-hi!
Tens més informació sobre l'entitat? Documents, fotografies, anècdotes, vivències... Aporta el teu granet de sorra per a completar la biografia d'aquesta penya tot enviant un correu electrònic a penyesespanyol@gmail.com. Tota ajuda sempre és positiva!
____________
Última actualització: 30/10/2025
